Dijous, 12 d’abril de 2012
Institut d’Estudis Catalans (Carme, 47), a les 19:00 h.

Ricard GUERRERO i Mercè PIQUERAS
Institut d’Estudis Catalans
De la idea a la realitat: Què és, què no és, i que voldria ser l’exposició Planeta Vida, del Museu Blau

Planeta Vida, l’exposició de referència del nou Museu de Ciències Naturals de Barcelona, a partir d’ara Museu Nacional de Ciències Naturals de Catalunya, és un viatge per la història de la vida i de la seva coevolució amb el nostre planeta. Ens explica com som i on estem. L’entrada a l’exposició ja suggereix quin serà el fil conductor: el pas del temps sobre la Terra i els canvis que ha experimentat la superfície del planeta al llarg de milers de milions d’anys. El projecte és una obra col·lectiva en què han participat científics (externs i del museu), museòlegs, arquitectes, dissenyadors, tècnics municipals i comunicadors. Els criteris de cada grup professional en desenvolupar un projecte d’aquesta magnitud i complexitat no sempre coincideixen els uns amb els altres. Són imprescindibles, per tant, el diàleg i les negociacions per tal d’aconseguir que l’obra mantingui el rigor científic, però compti amb els ingredients necessaris per fer una exposició atractiva per al públic general. Quan es descriu un fet científic a la ciutadania –i un dels fets científics més importants per a la humanitat és la història de la vida i de la Terra–, cal defugir d’un perill molt freqüent: el del convertir la ciència en un dogma, en una doctrina que s’ha d’acceptar sense objeccions. Per evitar aquest perill, l’exposició a la vegada mostra i interpreta els fets científics, tot presentant-los no com una realitat indiscutible sinó com una conseqüència del raonament, del debat i… per què no? d’un laboriós consens final entre diferents pensadors i pensaments.

Dimarts, 27 de març de 2012
Institut d’Estudis Catalans (Carme, 47), a les 19:00 h.

Miruna ACHIM
Universidad Autónoma Metropolitana
Teodolitos, aerolitos e ídolos
El Museo Nacional de México en el siglo XIX

La historia de los museos latinoamericanos en el siglo diecinueve revela fuertes prejuicios nacionalistas, el deseo de encontrar en estas tempranas colecciones la expresión de identidades nacionales. Sin embargo, una aproximación a los objetos coleccionados por el Museo Nacional de México durante sus primeras cuatro décadas revela un inmenso “desorden”: el Museo coleccionaba desde minerales, semillas y huesos, hasta antigüedades mexicanas, momias egipcias y porcelana francesa. Al mismo tiempo, los directores del Museo no siempre dudaban en intercambiar objetos prehispánicos por pájaros emplumados.
En este coloquio me interesa, no tanto ordenar el “desorden” del Museo, sino reflexionar sobre qué se puede aprender del “desorden.” Al seguir la trayectoria de los objetos que entraban, salían, o eran  expuestos en el Museo, reflexiono en torno a las estrategias y las improvisaciones probadas por el Museo para convertirse en un centro activo y reconocido de colección y para construir su legitimidad como institución protagonista en el tráfico internacional de objetos coleccionables durante la primera mitad del siglo XIX.

Col·loquis de la SCHCT 2011-2012

Proper Dijous, 15 de MARÇ de 2012
Institut d’Estudis Catalans, 19:00 (c/ Carme 47)

Inauguració del Cicle permanent (coord. Jaume Valentines Álvarez )

“Ciència, Tecnologia i Medicina a la plaça Catalunya:
Governabilitat, resistències i apoderament dels sabers científics”

amb la Taula Rodona:

“El despatologizadora que lo despatologize…”

sobre la (des)patologització de la transsexualitat i sobre la (des)normativització científica de cossos, pràctiques i desitjos

amb Rosa María Medina Doménech ! (Universidad de Granada),
activistes per a la despatologització trans!
i el públic assistent !

———————

Un piscolabis…

Manifest de l’Assemblea Octubretransbcn <http://octubretransbcn.wordpress.com/manifiesto-2011>.
Una ressenya del blog Saberes Subalternos <http://saberesubalterno.blogspot.com/2012/01/httpwww.html>

Un entrant sobre el cicle i la sessió…

Moltes comunitats compten amb un espai públic simbòlic preferent des d’on projectar les seves inquietuds, malestars i projectes polítics. Internacionalment, són representatives les places Tahrir a El Caire, Azadi a Teheran, De las tres Culturas a Mèxic D.F. o Tiannanmen a Pequín. A casa nostra, s’ha copsat aquest fet a la plaça Catalunya, amb l’acampada dels indignats del maig de 2011, i a la plaça Sant Jaume, circumdada per les icones del poder polític.

Els discursos i polítiques científiques no han quedat al marge d’aquesta mena de manifestacions. Exemples d’això són les mobilitzacions al voltant del Plan Hidrológico Nacional (PHN), la Molt Alta Tensió (MAT), els Organismes Modificats Genèticament (OGM), les centrals i cementiris nuclears, la privatització de l’expertesa, la guerra i la despesa de la ciència militar, les reformes d’educació pública o la patologització de la transsexualitat.

Malgrat que previst per al 2012, el 2013 serà testimoni de la revisió del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM). Aquest manual proporcionarà les definicions i pràctiques mèdiques en les que es basaran molts dels psiquiatres que integren el servei de salut pública estatal.

Un dels trastorns que apareixen en el DSM és el trastorn d’identitat de gènere, amb el que la psicologia designa a les persones trans. El terme “trans” s’utilitza per a englobar a transsexuals, persones transgènere i travestis tot defugint dels llenguatges mèdics i socials imposats.

El 7 d’octubre de 2007, a partir de tres manifestacions simultànies a Barcelona, Madrid i París, el discurs contra la patologització de les identitats trans es va presentar públicament. Des de 2009, la campanya internacional Stop Trans Pathologization-2012 va esdevenir el nucli de l’activisme contra la patologització i medicalització forçada. Avui, altres veus – com l’Assemblea Octubretransbcn– formen part d’aquest activisme, creant nous protocols mèdics, redefinint les definicions científiques de gènere, sexe i sexualitat, creant xarxes de suport i comunicació amb actores heterogènies, visibilitzant la inconsistència de la norma i la normalització i portant els cossos trans a l’espai públic central des de les fronteres.

P.D. Malauradament, aquest esdeveniment coincideix amb una de les presentacions que James R. Moore oferirà a Barcelona (15 i 16 de març). La coordinació del conjunt de la prolífica agenda barcelonina d’història de CTM no ha estat possible en aquest cas. Sentim les inconveniències que aquest fet pugui ocasionar.

Col·loquis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica, 2011-12
Mini-cicle “Museus història i ciències naturals”

Dimarts, 6 de març de 2012
Sophia VACKIMES
(Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural)
¿Museos y ciencia o museos y censura?
En 1994, una magna exposición sobre “Ciencia y Sociedad” se inauguró en el National Museum of American History del Smithsonian Institute, en la capital federal de los Estados Unidos de Norteamérica. Concebida a lo largo de cinco años por un equipo de trabajo que incluyó a científicos, comisarios, historiadores y representantes de las organizaciones científicas más importantes del país, la exposición fue acusada de “anti-científica” poco antes de su inauguración. 
La ciencia y la tecnología afectan sin duda a todas y cada una de las actividades que realizamos como individuos y como miembros de la sociedad en que nos desarrollamos. Este impacto es ciertamente obvio, pero no transparente, y esta opacidad se halla normalizada en instituciones educativas o de divulgación como son los museos de ciencia, tema de este coloquio.
Trataremos de delinear las dificultades intelectuales y políticas a las que se enfrentó esta exposición del Smithsonian y reflexionar sobre la dificultad de hallar museos que presenten la medicina, la química, la mecánica o a la genética con enfoques distintos al de la escala del progreso, que es el que predomina en el discurso museístico común.

Dimarts, 27 de març de 2012
Miruna ACHIM
Universidad Autónoma Metropolitana
Teodolitos, aerolitos e ídolos
El Museo Nacional de México en el siglo XIX
La historia de los museos latinoamericanos en el siglo diecinueve revela fuertes prejuicios nacionalistas, el deseo de encontrar en estas tempranas colecciones la expresión de identidades nacionales. Sin embargo, una aproximación a los objetos coleccionados por el Museo Nacional de México durante sus primeras cuatro décadas revela un inmenso “desorden”: el Museo coleccionaba desde minerales, semillas y huesos, hasta antigüedades mexicanas, momias egipcias y porcelana francesa. Al mismo tiempo, los directores del Museo no siempre dudaban en intercambiar objetos prehispánicos por pájaros emplumados.
En este coloquio me interesa, no tanto ordenar el “desorden” del Museo, sino reflexionar sobre qué se puede aprender del “desorden.” Al seguir la trayectoria de los objetos que entraban, salían, o eran  expuestos en el Museo, reflexiono en torno a las estrategias y las improvisaciones probadas por el Museo para convertirse en un centro activo y reconocido de colección y para construir su legitimidad como institución protagonista en el tráfico internacional de objetos coleccionables durante la primera mitad del siglo XIX.

Ambdúes sessions tindran lloc a l’Institut d’Estudis Catalans, a les 19:00 hores